Estudiar networked photography, en quatre preguntes
Qui va matar la fotografia? Quin és el teu meme preferit? Quina pràctica o fenomen de l’art visual i la cultura contemporànies està sent subestimada? Quin adjectiu triaries per a afegir davant de “fotografia” (per exemple, post-, expandida, virtual) per definir les formes actuals en què el mitjà s’ha transformat avui?
El professorat del Master in Algorithmic and Networked Photography respon aquestes preguntes per conèixer més detalls sobre el nou programa que s’inicia aquest setembre. Des de models d’imatges generades per intel·ligència artificial fins a captures de pantalla, de CGI a Photoshop, de VR a fotografia in-game, imatge -les pràctiques de realització i les maneres d’experimentar l’art visual han creat un territori ampli i ric, explorat per artistes contemporanis, fotògrafs, comissaris, investigadors, tecnòlegs i dissenyadors. El nou màster explora el paper de la fotografia, les imatges digitals i la cultura visual online.
Aquesta compilació cringe de l’Shrek.
¿Està morta? Mira! Es mou. Està viva. Està viva… Està viva, es mou, està viva, està viva, està viva, està viva, ESTÀ VIVA!
El fanfiction, sempre. Està experimentant una mena de renaixement amb aplicacions com ShortTv.
Computacional.
Kate Middleton.
Chimping, Flickr, metadades, propaganda computacional.
Fotografia Zombie.
Tinc debilitat pels memes «deep fried» / nuked. El meu cervell «internectual» objectaria i diria memes verbals! Però la resposta profunda de «el-que-penso-que-faig» seria: qualsevol cosa memètica que no sembli un meme.
Què dius? Està més viva que mai!
És complicat. L’estètica investigativa i la imatge com a interfície, la naturalesa multicapa de la qual sovint es nivella. Oh, i també les imatges de fantasmes i forats negres.
Fotografia Alienígena.
Un dels meus memes preferits, o almenys un que mai oblidaré, és el del «turista de l’11 de setembre», una foto d’un home dret al damunt de les torres bessones amb un avió volant cap a l’edifici, que va resultar ser una imatge manipulada. La primera vegada que l vaig veure va ser molt impactant.
La fotografia no ha mort, però ha patit una transformació tan significativa que pot ser difícil reconèixer-la. La fotografia s’ha digitalitzat completament, deixant enrere els halurs de plata, el paper fotogràfic i fins i tot la càmera mateixa. Això ha permès que la fotografia vagi més enllà de ser una pràctica artística i es converteixi en un llenguatge universal.
El machinima està bastant subestimat, donada la quantitat de llibertat i possibilitats que ofereix a algú que vol fer una pel·lícula. No necessitem equips cars, podem jugar amb les lleis de la física i tenir a la nostra disposició qualsevol tipus d’escenari o ubicació que puguem imaginar. Mentre que l’incrustació de croma permetia als cineastes inserir actors en fons virtuals, el machinima porta aquest concepte més enllà utilitzant móns virtuals sencers com un pati de recreació fotogràfica. Aquest salt tecnològic no només democratitza la realització de pel·lícules, sinó que també revoluciona la narració en oferir una llibertat creativa sense precedents.
Crec que podríem parlar finalment de fotografia digital, després de molts anys d’utilitzar aquest terme sense que «fotografia» fos completament digital. Hem digitalitzat les eines que utilitzem per a capturar la llum, així com el mitjà i el suport on les nostres imatges viuen després, però el que fotografiàvem encara pertanyia al món físic. Per a mi, la digitalització definitiva de la fotografia rau en la possibilitat de capturar el que veiem a la pantalla on vivim.