Viure en un poble petit del Pirineu i dedicar-se a l’art contemporani no sembla el més habitual. Com va sorgir la idea de crear Entorns en aquest context?

La veritat és que vaig poder crear Entorns perquè tenia arrels aquí. Com que la meva família és d’aquesta zona, disposava d’un espai que em donava la llibertat necessària per muntar un projecte així. Probablement, en una ciutat, això hauria estat impossible per a mi: tot és molt més limitat i complicat, sobretot pel que fa a l’espai.

A més, vaig créixer aquí, al Pirineu, i quan vaig descobrir l’art contemporani durant l’adolescència em va fascinar, però també em va sorprendre molt que no hi hagués res semblant on vivia. Vaig pensar: per què no fer-ho jo? Tenia ganes de portar a aquest entorn allò que tant havia gaudit fora i que semblava incompatible amb el món rural. I al final va resultar que no només era possible, sinó que aquí dalt tenia molt més sentit.

Comentes que en un context rural és més fàcil disposar d’espais amplis i versàtils. De quina manera creus que l’entorn del Pirineu influeix directament en el tipus de projectes artístics que es desenvolupen a Entorns?

Aquí, els espais són grans i molt flexibles per tradició, per la manera de viure pròpia del Pirineu, on la gent ha tingut bestiar, camps i pallers. Això ens permet fer projectes artístics molt diferents dels que serien possibles en una ciutat. Tenim marge per experimentar amb materials locals, recuperar tècniques tradicionals i reinterpretar-les d’una manera contemporània. Crec que això és precisament el més interessant: aprofitar la identitat pròpia del territori, que durant molt temps ha estat allunyada de l’art contemporani, i donar-li una nova vida des de la mirada actual.

En crear Entorns, com ha canviat la teva percepció del disseny i de l’art?

Crear Entorns m’ha fet veure el disseny i l’art com una barreja que a vegades funciona a la perfecció i altres vegades xoquen com l’oli i l’aigua. Quan el disseny s’allunya de la industrialització, em sembla que s’acosta molt més a l’art que no pas a la funcionalitat pura. M’agrada quan venen artistes que es mouen entre aquests dos mons, perquè solen treballar des de valors i una visió de vida que, al nostre espai de muntanya, cobren un altre sentit.

Aquí, el disseny i l’art tenen l’oportunitat d’integrar-se amb l’entorn, reflectint la realitat i les necessitats del lloc. Moltes vegades consumim art i disseny fora de context, i això canvia totalment la nostra percepció. Viure una obra des de dins, conèixer-ne el procés, les experiències personals de l’artista i el lloc on ha nascut és totalment diferent d’apreciar-ne només el resultat final. Per mi, un dels valors més interessants del contemporani és precisament aquest: posar el procés al centre, perquè al final ens atrapa molt més una història viva que no pas un objecte estàtic.

La teva idea inicial era tenir un taller personal, però va evolucionar cap a un espai comunitari. Què vas descobrir sobre la col·laboració i el treball comunitari que et va portar a obrir Entorns a altres artistes?

La veritat és que ho vaig obrir gairebé per accident. Al principi, la idea era molt senzilla: només volia un taller per treballar tranquil·la en els meus projectes. Però també vaig pensar que, potser, al cap d’un temps em cansaria d’estar sola a la muntanya, i vaig decidir obrir una mica més l’espai per compartir-lo amb amics i altres artistes. Al final va passar tot el contrari: mai m’he cansat de viure aquí, i a més m’he adonat que gaudeixo molt més quan l’espai està actiu i hi ha diferents projectes al voltant. Així va ser com, gairebé sense buscar-ho, Entorns es va convertir en una cosa molt més interessant que la idea inicial. Ara sento que el meu projecte personal és precisament això: Entorns, un lloc on crear en companyia, on les idees flueixen i s’amplifiquen, i on a més m’ho passo molt millor.

Sovint les grans ciutats es veuen com els centres neuràlgics de la cultura contemporània. Què creus que pot oferir el Pirineu a l’escena artística que no es pot trobar en un entorn urbà?

Mil i una coses! Però destacaria sobretot la sensibilitat i la cura. Amb els ritmes accelerats amb què vivim avui, el primer que deixem de banda solen ser precisament les cures. Aquí, en canvi, això és una prioritat: tenir temps per a tu, per a la teva obra, per al teu projecte i per a les teves necessitats personals. La casa, el taller i l’entorn ho faciliten molt. De fet, ja tenim diverses línies obertes de projectes que posen el focus precisament en això: posar les cures dels artistes al centre per crear des d’aquí.

I pel que fa a la contemporaneïtat, també és molt enriquidor tenir accés directe a bases sòlides de coneixement local, ja sigui d’història, oficis tradicionals, materials específics o persones que en guarden els sabers. Aquí trobes quelcom que difícilment pots replicar a la ciutat.

Sí! Ara aquí tothom és artista. Al principi hi havia com una necessitat d’explicar l’art, de definir-lo molt, perquè aquí a la gent li agrada entendre bé les coses abans d’implicar-s’hi. Això genera converses molt interessants, perquè quan parlem d’obres o donem exemples, s’adonen que el seu dia a dia està ple de pràctiques creatives i materials. La majoria són ramaders, constructors o tenen feines manuals molt lligades al territori. Quan es veuen reflectits en aquestes definicions d’artista, ràpidament són els primers a proclamar-s’hi, i amb tota la raó!

La veritat és que aquesta connexió ha sorgit de forma molt relaxada i espontània, i la intenció és que segueixi així. Cada cop més persones s’involucren en el dia a dia, comparteixen moments amb els artistes i mantenen converses que acaben convertint-se en excursions o en visites per mostrar-los relíquies del lloc. Així que el nostre pla és precisament deixar que les coses passin de manera natural, sense preocupar-nos massa per quantificar la participació o fer plans que només queden bé sobre el paper.

Com veus l’evolució d’Entorns els pròxims anys?

Tinc la sensació que els canvis en aquesta societat sempre van cap al “més i millor”, però a Entorns m’agradaria que evolucionéssim cap a alguna cosa més petita, més cuidada. Al principi t’involucres amb molta gent i molts projectes per aquella necessitat de voler-ho abastar tot i demostrar que pots créixer ràpid, però en realitat, el que volem és ser petits, responsables amb la nostra comunitat i l’entorn. Que el que fem estigui fet amb atenció, professionalitat i molta creativitat. Volem escollir amb cura els projectes en què participem, que es desenvolupin a un ritme més lent, sostenible per si mateix, adaptant-nos als temps naturals de la muntanya.

Totes les imatges son de Iris Humm