En quin moment vas saber que volies dedicar-te professionalment al disseny gràfic?

Quan era adolescent vaig conèixer una dissenyadora, crec que treballava amb en Satué, i ella em va explicar en què consistia la professió. A poc a poc, a través d’alguns projectes d’Història de l’Art a l’institut (tenia una professora molt bona), vaig anar descobrint que hi havia en mi una pulsió cap a allò artístic i visual. En aquell moment, el disseny em va semblar l’opció més segura, més que Belles Arts.

El 2008 vas rebre el Young Guns de l’Art Directors Club, un reconeixement internacional molt precoç. Què va significar per a tu en aquell moment?

Vaig rebre aquest premi just un mes després d’atrevir-me a treballar pel meu compte, així que, a nivell psicològic, per a mi va ser molt, molt important. A més, crec que també em va ajudar a obrir-me camí als Estats Units, on aquest premi és força reconegut. Sempre és més fàcil que t’escoltin si una institució com l’ADC ha reconegut la teva feina, sobretot quan acabes de començar.

La teva obra es mou entre la tipografia i la il·lustració, amb un estil molt eclèctic. Com vas anar trobant la teva pròpia veu?

A poc a poc. La veu pròpia, penso, per a aquells que no la portem incorporada de sèrie, va arribant amb el temps: vas construint una manera de veure i de pensar el disseny. I sospito que el projecte final de carrera, en el meu cas, em va ajudar moltíssim en aquest sentit.

Quan Anagrama et va proposar escriure, com vas rebre la idea?

Amb moltíssima il·lusió, per la proposta en si i, sobretot, perquè era justament per a Anagrama, que podria dir, sense dubtar, que és la meva editorial preferida. Però la por també era allà, vigilant. Sentia molta responsabilitat.

Has dit que ets una altra persona després d’escriure’l. En què sents que t’ha transformat el llibre?

Crec que em va ajudar a fer un pas més cap a un lloc completament desconegut. De sobte, em vaig aturar en la meva rutina diària de feina (juraria que és la mateixa des de fa gairebé vint anys) i vaig començar a escriure. Escriure t’obliga a alentir el temps. Això va ser el que més vaig gaudir: parar, parar per poder pensar.

El dia a dia no deixa espai per a això si no el forces. Avui estic més convençuda que mai que hi ha milers de coses aparentment banals en la nostra feina que pensem que no són polítiques (o importants), però que sí que ho són. I que tots els que vivim la professió com un ofici passem per experiències semblants.

Com a Alumni d’Elisava, quins aprenentatges del teu pas per l’escola encara t’acompanyen en el teu dia a dia?

Crec que el projecte final va ser el que més em va marcar. Vaig tenir la sort de tenir dos professors (l’Albert Cano i la Connie Mendoza) que em van acompanyar molt bé, i l’oportunitat de fer un exercici de pensament similar al que he fet ara amb el llibre, amb moltíssima llibertat, just abans de sortir al món laboral.

Va ser una base per construir-me i pensar-me amb calma abans de la tempesta.