Alumni Stories — Xavier Franquesa

A Barcelona.

També a Barcelona. He viscut tota la vida a la meva ciutat, és molt difícil canviar-la per una altra. Només vaig estar absent durant 9 mesos, que vaig viure a Wiesbaden (Alemanya).

Disseny d’interiors.

Treballo a la galería il·lacions de disseny contemporani, que vaig crear el 2011.

Vaig començar, encara d’estudiant, a treballar en un despatx d’arquitectura. Allà es feien els bars, discoteques i restaurants del moment. Posteriorment, vam estar uns 3-4 anys fent projectes al Japó i més tard altres tants anys a Alemanya, desenvolupant propostes de gran envergadura com la zona de restauració del Commerzbank, de Norman Foster, a Frankfurt.

Simultàniament, en aquella època vaig muntar el meu primer estudi d’interiorisme i em vaig dedicar també a projectes locals, com els nous concessionaris corporatius per a SEAT o espais d’entreteniment per a Cirsa.

Vaig estar també uns anys desenvolupant molts comerços a Barcelona i projectes d’oci i hostaleria a Alacant. També he treballat en els projectes de 3 hotels a Barcelona, com a interiorista, director creatiu i també en la imatge corporativa dels mateixos.

I des de 2011 lidero la galeria de disseny il·lacions, el meu projecte personal, que promou i posa en valor el disseny independent i col·leccionable que es fa a la ciutat i la seva zona d’influència.

Per a mi el disseny aglutina conceptes com la bellesa, l’eficàcia i la funcionalitat en els objectes. Em costa molt conviure amb alguna cosa mal resolta i tosca, que es podria haver fet millor. Per sort a Barcelona no es donen molts casos. Però sobretot significa «pensar les coses», alguna cosa que cada vegada es dóna menys en aquest món tan trepidant i instantani. La cultura del projecte aplicada al que ens envolta, pensar, imaginar, resoldre tècnicament i a més, si pot ser, de forma bella i harmònica.

M’encanta l’inesperat i el disruptiu, la dissidència. Agafar el camí no previsible perquè passin coses que mai s’han donat, evolucionar. Per fer el que tothom ja està la majoria, i no em interessa. Quan veig que les novetats són allò que ja vaig veure fa 20 anys, però d’un altre color, em sento molt decebut i res realitzat. M’agraden les ments que qüestionen les coses, que no parteixen dels apriorismes, sinó que comencen de zero, amb la ment oberta.

Era una altra època, cal dir-ho. Teníem bons professors i era fàcil accedir a ells, als seus despatxos i projectes, innovadors i de vanguarda.

Em va fascinar descobrir companys amb molta vocació que no venien de batxillerat o de la universitat, sinó de quelcom que es deia «disseny bàsic», que ara seria quelcom semblant a la formació professional. Estaven molt motivats, tots treballaven i estudiaven al mateix temps i eren realment els experts en l’ofici. Potser no eren uns grans estudiants, però sí uns bons professionals dels quals aprendre molt. Ara dubto que existeixi quelcom semblant.

D’allò que tinc millor record és d’estar treballant en despatxos professionals des del primer dia, i compaginar estudis i coneixements amb gent molt bona, amb els dissenyadors i arquitectes del moment.

No m’agraden gaire els consells, prefereixo les opinions.