On vas néixer?

Vaig néixer als Alps francesos, en un poble anomenat Annecy le Vieux, a la regió de l’Alta Savoia, terra de fondue, raclette i tartiflette.

On vius?

Actualment visc a Barcelona. Fa quatre anys que hi estic.

Què vas estudiar durant la teva etapa a Elisava?

A Elisava vaig cursar el Màster en Disseny Editorial.

On treballes?

Treballo com a Creative Strategist i Studio Manager a Franc Studio i Bagel Affairs, dos estudis creatius amb base a Barcelona. Franc és un estudi centrat en campanyes, mentre que Bagel Affairs combina innovació, tecnologia, experiències i un toc de picant per al retail. Diria que les marques ens veuen com el seu partner d’R+D, els que ideem instal·lacions i experiències creatives per al retail.

Com ha estat el teu recorregut professional?

Diria que clarament no lineal, però en el millor sentit. Vaig estudiar un grau en Disseny de Comunicació a París, on vaig aprendre tot tipus de mitjans i com comunicar a través d’ells. Vaig acabar la universitat en plena pandèmia de la COVID, i vaig topar amb un mur mental—crec que molts vam passar per alguna cosa similar.
Després, els meus amics Clau, Fred i jo vam aplicar al Màster d’Elisava, ens van acceptar i ens vam traslladar de París a Barcelona l’estiu del 2021.

Vam passar un mes explorant la ciutat abans d’un any intens però revelador a Elisava. Un cop acabat, vaig aconseguir ràpidament una pràctica a Folch Studio, a l’equip d’Estratègia, durant sis mesos. Hi vaig aprendre molt: què m’agradava, què no, què funcionava en les dinàmiques de grup i què no. Finalment es va convertir en una feina a temps complet, i hi vaig estar dos anys i mig abans de moure’m a Franc i BA. En començar-hi, el meu rol em va donar espai per créixer molt i venia amb més responsabilitat, confiança i llibertat creativa.

Aquests últims anys m’han permès treballar en storytelling creatiu, comunicació de marca, estratègia i gestió d’estudi. He après a pensar en coses que mai m’havia plantejat i a expandir-me més enllà de la reflexió personal. I, sobretot, he après que la incertesa existeix fins que tens l’aprovació per escrit.

Què significa per a tu el disseny?

Donar sentit a una idea + donar-li forma a través de la direcció = Disseny.

El disseny per a mi és com el ping-pong. Potser perquè hi jugo sovint, però el veig com un intercanvi constant entre intenció i reacció. Tu serveixes una idea, el món te la retorna, i la manera com respons defineix com evoluciona el joc. El ritme canvia, les eines canvien, però la tensió entre creació i adaptació sempre hi és.

És un reflex d’una època, d’un estat mental, del teu nivell d’atenció, de la teva capacitat d’observar, connectar i predir. De “servir” idees noves i trobar maneres de resoldre problemes o necessitats que potser la gent encara no sap que té. És entendre la cultura i la humanitat i identificar on es troben necessitat i demanda. No és només decoració; és atenció i direcció, com al ping-pong.

Qui t’inspira professionalment?

Persones que construeixen amb detall, sense por i pensant en l’escalabilitat. Quan el teu pensament no és final, sinó una cadena d’idees que es poden ramificar. Persones capaces de mantenir un concepte viu, rellevant i coherent; persones que pensen amb intenció, tant si és un músic componint com un programador desenvolupant una interfície. La meva inspiració ve d’aquells que pensen caòticament fins arribar a una epifania simple.

Com descriuries la teva experiència a Elisava?

Va ser molt formativa, memorable i intensa. El Màster Editorial era exigent pel volum de treball a un any, però també formava part de l’adrenalina i l’aprenentatge. Recordo que no era fàcil fer tants test prints com volia amb un pressupost d’estudiant. Però vaig aprendre molt sobre ser resolutiva, sobre dinàmiques de grup, planificació, recerca i la importància de ser social quan cal. Elisava em va donar estructura i llibertat alhora. Em demanaven pensar en gran i sempre connectar les idees amb el “per què”.

Què és el que més t’ha impactat del que vas aprendre a Elisava?

Aprendre a tractar el disseny com un procés, fer la maleïda recerca. Aprendre que el disseny parla diferent segons idees, persones i cultures.
I, sobretot, entendre la importància de ficar el nas a tot arreu —sempre amb respecte. Presentar-te, parlar amb la gent. Al principi em feia vergonya, era cansat i difícil, però amb una mica de deliri i vint segons de valentia, aquelles converses van portar oportunitats reals i connexions que han marcat la meva carrera. Encara mantinc la idea que el “cringe” d’algú pot ser l’oportunitat d’un altre.

Un consell:

Mantén un punt de deliri, però estratègic. La meitat del temps les coses surten perquè decideixes que sortiran. Digues que sí abans de sentir-te preparada, i després recolza-ho amb esforç. Parla amb la gent, fins i tot quan tens la bateria social a zero o la conversa és lenta o avorrida. Troba portes ocultes que no sabies que existien i decideix què fer després.

Un repte futur:

Crec que un repte futur serà redefinir com col·laboren creativitat i tecnologia: menys eines, més intenció. Hem automatitzat MOLTES coses, i ara em pregunto si toca rehumanitzar-les. El repte serà crear coses que se sentin humanes en un món cada cop més automatitzat. Hem creat molts sistemes intel·ligents, però no necessàriament plens d’ànima. El repte és crear treball que ajudi i sorprengui, que faci sentir, no només clicar. La tecnologia hi és per quedar-se, així que com la equilibrem amb art, intenció i emoció? Aquesta és la veritable consigna del disseny.