Com a arquitectes, ens dediquem a observar esdeveniments que encara no han passat però que ja s’han repetit moltes vegades. Originalment, “habitar” (habitare) significa “repetició”. En paraules de l’escultor Chillida “Tot allò que l’ull ja porta a dins és allò que veiem”.
Més que fixar-nos en les formes, hem d’observar detingudament aquestes accions repetides: com s’inclina un cos en seure, com s’enquadra una vista, caminar descalç, l’entrada de llum al llarg del dia, la manera com es recolza un cos en una paret, etc.
L’espai és un motlle per a la vida, però la mirada també ha de vagar, moure’s de banda a banda, deixar-se perdre sense un propòsit concret. Es tracta d’una mirada alliberada que transcendeix la utilitat, que va més enllà del present i abasta tant el passat com el futur en un instant.
Les línies d’un esbós es mouen en aquest temps intermedi, on la forma encara no ha pres cos, però ja és plena de temps. De vegades cal tancar els ulls per veure millor, fins i tot tancar-los completament i deixar que el silenci i la foscor ho emboliquin tot. Potser aquesta és la mirada més desafiadora. És en aquesta mirada subterrània, plena i buida alhora, on l’arquitectura pot ser més fèrtil.
