Notícies d'Alumnes

De Barcelona a Tòquio - Una crònica de Gemma Izumi

Data:
Jardins de Hamarikyu, Tòquio.

Aquest article va dirigit especialment a aquells que us estigueu plantejant anar a treballar al Japó. Aquí presentaré com vaig arribar a Tòquio, quines dificultats vaig trobar, i alguns consells pels futurs creatius que vulgueu viure una nova experiència al Japó. 

Primer de tot, em presento. Em dic Gemma Izumi, sóc catalana-japonesa i vaig acabar el Programa d’Estudis Simultanis a Elisava el passat juny de 2018. El mateix dia que vaig presentar el Treball de Fi de Grau davant del tribunal, vaig pujar, hores més tard, a l’avió que em portaria en direcció cap a la capital nipona, on m’esperava una entrevista de feina.  

Per entendre com he anat a parar aquí, cal rebobinar fins al carrer dels Escudellers. Segurament molts de vosaltres haureu passat per davant de la botiga LOVE STOP, situada a la cantonada oposada del mateix bloc de pisos on es troba Elisava. Doncs un dia hi vaig entrar per curiositat, i em va cridar especialment l’atenció veure uns vibradors que semblaven dolços japonesos, els dorsos dels quals estaven segellats amb la marca Iroha. La bellesa del seu disseny, i la capacitat de transformar un producte com un vibrador en un altre amb una morfologia allunyada de la figura fàl·lica em va resultar inquietant. Va ser llavors quan vaig descobrir un sector que no havia contemplat fins ara: el del benestar sexual. No vaig tardar a investigar la marca i a descobrir que formava part del grup japonès TENGA, amb seu central a Tòquio. 

Això va ser fa un parell d’anys, sobre el 2016. L’empenta que em va portar a sol·licitar treball a aquesta empresa japonesa, va ser després d’haver treballat com a hostessa al Mobile World Congress del 2018 pel grup de telecomunicacions més gran del Japó: la NTT. Després de conviure amb japonesos durant una setmana vaig pensar que anar al Japó podria no ser una idea tan desgavellada, tenint en compte que no havia anat d’Erasmus i tenia unes ganes immenses de sortir fora del país durant un temps.

Tòquio no és el cúmul de tòpics que rebem a Europa. Tòquio és el que tu vulguis fer-ne d’ella

El plantejament de mudar-me a Tòquio per feina va ser, per a mi, imaginar-me una societat obsessionada en el treball i l’esforç, que sacrifica els dies de vacances i viu al límit de l’estrès. Però la realitat va molt més enllà, i és que és una societat amb tecnologia puntera que protegeix el patrimoni cultural, on entre gratacel i gratacel trobes un temple xintoista majestuós. La ciutat que no dorm mai, la meca del manga i dels otakus, i la ciutat amb més estrelles Michelin del món. Tòquio pot ser tot el que tu vulguis segons com ho visquis. Hi ha tant de tot que mai esgotaràs totes les opcions de cap de setmana. Ara bé, cal saber no perdre’s, tenir present la teva ciutat d’origen per poder comparar i decidir si caure o no en els rols i les costums que delimita la societat japonesa, especialment si ets dona. 

“Estar obert al canvi, mostrar interès i gratitud, i esperar a guanyar la confiança dels teus companys per poder proposar millores”

Buscar feina al Japó és seguir un procés completament diferent des del moment en què la sol·licites. I un cop dins l’empresa, trobar-se amb un seguit de costums i processos que de vegades poden semblar ineficients, però que s’han mantingut amb el temps com a tradició. Les primeres setmanes –o mesos– no és estrany no entendre res del que passa al teu voltant. La temptació de qüestionar-s’ho tot i posar-ho tot del revés és molt gran, i no està pas equivocada, però cal trobar el moment adequat. Una de les coses que vaig aprendre aviat és que els japonesos primer acaten el rol que se’ls assigna i, per tant, també acaten qui està en la posició d’ensenyar i qui està en la d’aprendre. Els novells aprenen dels veterans, accepten les normes, i es van acostumant a la manera de fer de l’empresa. Tots han passat per aquest procés, i pocs s’han plantejat si és correcte o no. 

Cal tenir present que el que ve de fora ets tu, i per tant al principi no tens alternativa a l’adaptació. I, si realment vols millorar i proposar canvis dins d’una organització, primer hauràs de demostrar les teves capacitats per aconseguir la confiança dels teus superiors. Sinó, pensaran que vols escaquejar-te i tendiran a malpensar que “aquests estrangers no volen entendre la cultura japonesa”. A poc a poc, si l’organització és flexible, els canvis aniran apareixent, però cal tenir paciència i perseverança.

Chuo-dori de nit, Ginza, Tòquio.

Aquest va ser el meu cas, en una empresa on vaig entrar just després de graduar-me, i per tant, en posició de novell. Generalment les posicions es divideixen en dues categories segons si ets Shinsotsu (acabat de graduar o sense experiència laboral, i sense contar les pràctiques en empresa com a experiència), o si fas Tenshoku (canvi de feina, i per tant amb experiència laboral).

Buscar feina havent acabat la carrera és relativament senzill tenint en compte que l’oferta laboral és amplíssima. Un dels grans avantatges de què disposa Japó en l’entorn del recruiting és que hi ha molts mitjans a disposició per trobar allò que busques. Portals digitals on et crees el teu perfil-currículum i reps propostes de tota mena, aplicacions mòbil com el Tinder però de buscar la teva feina ideal, fins a mètodes més rudimentaris com veure publicitat al metro o cartells pel carrer. La que més recomano jo en cas de tenir al cap alguna empresa concreta on t’agradaria anar, és primer de tot mirar la seva pàgina web en japonès. A les pàgines web oficials de les empreses quasi sempre trobes una pestanya d’ofertes laborals. Allà no només pots veure quins perfils es busquen, sinó que també quines són les condicions laborals, el sou, si el dinar I el transport ve inclòs, o inclús si hi ha ajudes econòmiques pel lloguer del pis. Des d’aquesta mateixa pàgina pots omplir un formulari (Entry Sheet) que serà el teu currículum digital i si el perfil interessa, passes a la fase d’entrevista (a propòsit d’això, val a dir que si l’empresa no té un abast internacional, normalment les ofertes estan només en japonès). 

I així és precisament com vaig entrar a TENGA, al departament de R+D per desenvolupar nous productes en l’entorn del benestar sexual. El procés que vaig seguir va ser, primer de tot, preparar el currículum en japonès i enviar el formulari. En rebre la resposta de fer una entrevista, vaig dubtar en si fer-la des de Barcelona via vídeo-trucada, però vaig sentir que havia d’anar-hi per viure-ho en persona. Els següents dies vaig estar mirant vídeos per Youtube sobre com són les entrevistes al Japó, ja que evidentment hi ha una llarga llista de normatives i modals que poden causar que, si en falles massa, els números de què t’agafin caiguin en picat. 

“La Jerarquia defineix el comportament que s’espera de tu, malgrat que saber jugar les teves cartes correctament et pot ajudar a destacar i créixer”


Els formalismes i les normatives. Això és el que més m’ha costat d’aprendre i d’adaptar-me aquí al Japó. El xoc cultural és evident, I els primers mesos havia d’anar amb molta cura per no ficar la pota. Però hi havia una cosa que tenia clara: jo podia aportar una visió del disseny des d’una perspectiva europea, i ser la més júnior de l’empresa no significava acceptar un rol passiu.

Les organitzacions japoneses tenen un model jeràrquic molt visible en les formes de comunicar-se entre els empleats. Segons el temps que portes dins l’empresa o els anys d’experiència laboral en general, passaràs a tenir una relació interpersonal de Senpai-kōhai (lit. Company d’abans–company de després) o Douki (company del mateix període). Per tant, primer cal entendre en quina posició estàs tu, i en quina posició està el company que seu al teu costat. 

El rol de ser el cadell no només es representa en el llenguatge que has de triar a l’hora de dirigir-te als teus companys i caps, sinó en les accions que prens. Per exemple, en una reunió el més novell seurà al seient més proper a la porta de la sala, mentre que el més veterà  seurà al centre, i els clients o convidats seuran sempre a la banda oposada a l’entrada de la sala. Si has d’agafar un taxi amb alguns companys de feina, el més veterà del grup serà el primer a entrar i seurà darrere del conductor,  mentre que el més novell anirà de copilot per guiar al taxista. Tot té una raó molt simple: elevar els altres com a forma de respecte pels que tenen més experiència.


“Gaudir de tot el que està al teu abast i veure-ho com una oportunitat”


Això es pot explicar en un exemple que estic vivint actualment. Com que sóc la més jove al dept. de Recerca i Desenvolupament, sóc responsable del funcionament i manteniment de les màquines de fabricació additiva que utilitzem per prototipar. Donar aquesta responsabilitat als més novells no és degut al fet que siguin experts en aquestes tecnologies, sinó que és una simple qüestió de volum de feina que els més veterans no han d’assumir. Això que a primera vista pot sonar com a un càstig si es veu pel cantó negatiu, per mi és una oportunitat d’aprendre a fer anar màquines d’última generació en fabricació digital, i que potser en una empresa no-japonesa no hagués pogut tenir. Certament, el primer any toca treballar molt i fer de tot, i de vegades és dur, però gràcies a això puc relacionar-me amb gent de diferents departaments, enllaçar relacions més personals i aprendre de tot.

Un dels aspectes més gratificants de l’empresa on treballo és que s’inverteix molt en recerca, essent el departament d’R+D el més gran d’aquesta. Per tant, la figura del dissenyador és respectada i valorada, cosa que no sempre passa en altres empreses. Al laboratori és on es couen noves idees que més endavant passen al departament de producció, seguit del de màrqueting i RRPP, i finalment amb el comercial junt amb el de relacions internacionals. Com que és una PIME japonesa que està en ple període d’expansió internacional, sento que hi ha moltes possibilitats de poder expressar la voluntat individual de cada persona i veure-la reflectida a escala global. 

Però inclús en els moments més intensos cal saber trobar la calma i desconnectar. I per sort, a Tòquio hi ha suficients illes de pau on trobar silenci, sigui entre branques de bambú o entre les llums fluorescents d’alguns racons amagats.

I per acabar, alguns temes essencials:


L’idioma: Si et planteges venir a viure al Japó, tenir coneixements bàsics de japonès t’obrirà moltes portes. L’anglès encara no és un idioma dominat per la majoria dels japonesos, així que dominar més de dos idiomes ja serà un punt fort de què tirar. 

El visat: Del visat normalment s’encarrega l’empresa, tot i que pot ser un procés una mica enrevessat que arribi a durar mesos. Si tens la nacionalitat, aquest problema desapareix.

L’habitatge: El preu de l’habitatge a Tòquio és car, així que els pisos acostumen a ser minúsculs. Compartir pis al Japó no és un costum que estigui massa arrelat. Si vas a viure sol/a, el més habitual és llogar una habitació amb cuina, WC i dutxa inclosos. Per sort, algunes empreses ofereixen ajuts econòmics pel lloguer, així que no està de més preguntar-ho.

El transport: Viatjar en metro i tren és l’opció més habitual, sobretot si no vius a prop de la feina. Estar a una distància de poder anar caminant o en bici seria ideal, ja que a les hores puntes dels dies laborals els trens s’omplen fins a desmaiar-te, segons la línia que agafis. Tenint en compte l’abast de la capital i la seva immensitat, viure una mica als afores per tenir un lloguer econòmic i sacrificar 45 minuts en tren surt bastant a compte. Un altre punt a destacar és que generalment les empreses paguen el transport de casa a la feina i viceversa.

Les vacances i els festius: Que al Japó la gent té poques vacances és cert, tot i que no sempre és perquè no puguin, sinó perquè no volen. Si bé algunes empreses només donen 10 dies de vacances a l’any (a part dels festius nacionals i caps de setmana), altres en donen 20 o més. Però rarament els consumeixen de cop, o en la seva totalitat. Saber trobar l’equilibri entre la vida laboral i personal és important per no acabar malalt. 

Si esteu interessats a venir al Japó i teniu dubtes, podeu contactar amb mi a través d’Elisava Alumni.

Us animo a buscar allò que realment us apassiona i a llençar-vos cap a nous reptes que us resultin inquietants! 
 

Utilitzem cookies pròpies i de tercer per millorar la teva experiència.

Si continues navegant, considerem que acceptes la nostra

política de cookies